2014 - XII Jornada a Àrnes

L'aprofitament de l'aigua a les zones de muntanya

Arnes, 11 d'octubre de 2014

RESUM DE LA JORNADA

REBUDA I INAUGURACIÓ

Rebuda amb Gemma, Francesc, Elena i Martí

Acte inaugural a càrrec de: Ferran Bladé. Director dels Serveis Territorials de Cultura de les Terres de l'Ebre i Vicepresident 1r de l'Institut Ramon Muntaner. (Centre), Sara Gil. Regidora de Cultura de l'Ajuntament d'Arnes. (Centre), Àlex Farnós. Director del Museu de les Terres de l'Ebre. (Esquerra), Marta Samper. Presidenta de l'Associació cultural d'Arnes 'La Bresca' (Dreta)

HOMENATGE A KILDO CARRETÉ

Hermenegild Carreté Bisbal (1926-2014), anomenat per tothom que el va conèixer Kildo (ell mateix signava sempre així), ens va deixar el passat mes de setembre, després de tota una vida lligada a l’excursionisme i la muntanya. Era un home molt conegut, a les nostres terres especialment per la seva estima i vinculació als Ports, als seus paisatges, la seva gent, els seus pobles, les seves construccions tradicionals abandonades, etc. una vinculació que es va iniciar des de que els va conèixer, el 1956.

Va ser amant de la natura i la muntanya des de petit, perquè el seu pare -que era botànic- se l’emportava amb ell en les seves excursions. De jove va fer excursionisme amb l’Agrupació Excursionista Icària de Barcelona, la ciutat on va néixer el 27 d’abril de 1926; un temps després amb el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i, en la seva etapa de jubilació, amb el Centre d’Estudis de la Terra Alta (CETA).

Va formar part de la Junta Directiva i va presidir l’Associació de Muntanya i el Centre Acadèmic d’Escalada. Com a soci i, més tard, com a membre de la Junta directiva del CEC, va organitzar durant anys, de forma mensual, una sortida als Ports per als socis del CEC. Quan va venir a viure a Arnes, va organitzar el mateix tipus d’excursions per als veïns i veïnes d’Arnes, amb l’objectiu de fer-los arribar fins als cims de les muntanyes que divisaven bé des de la barana de la seva població.

Kildo Carreté va ser també un dels socis fundadors del CETA, i va presidir l’entitat fins als darrers anys de la dècada del 2000. Al Butlletí, la revista d’aquest Centre, va fer articles sobre tots els pobles de la comarca de la Terra Alta: un monogràfic per a cadascun. També hi va publicar itineraris d’excursions a diferents indrets dels Ports.

Arreu on va es trobava, es va implicar amb passió per donar a conèixer, per apropar i per fer gaudir i estimar, la muntanya i la natura. Es va casar amb l’arnerola Teresa de cal Busquets i, des de llavors, va fer dels Ports el seu gran paisatge, un paisatge que va viure i fotografiar, que va ensenyar als ebrencs i els excursionistes d’arreu, i cal recordar que es tractava llavors d’unes muntanyes molt desconegudes. Un altre gran excursionista català, Ernest Costa i Saboya, bon coneixedor també dels Ports, li va atribuir l’apel·latiu d’ambaixador de les muntanyes dels Ports, i el periodista Xavier Garcia el va considerar un empeltat dels Ports.

Un altra de les seves passions va ser la fotografia. Des de ben jove va practicar la fotografia de muntanya, i amb el temps va reunir tot un arxiu, molt nombrós i únic, de fotografies de la Terra Alta. Unes són fotografies antigues, que li feien arribar i altres són fotografies modernes fetes per ell mateix a la gent de la Terra Alta, i a les muntanyes dels Ports: als seus paisatges i les restes de l’activitat humana d’altres temps. Un arxiu que, sens dubte, constitueix una material de gran valor etnogràfic.

El nom de Kildo i la seva obra ens queden estretament lligats a la memòria del territori. Agraïm la seva tasca humana i la seva passió per les muntanyes i els seus habitants, i per conservar-ne el record viu. Compartit amb ell aquest sentiment, i el recordem.

CONFERÈNCIA MARC

Un tresor blanc: el comerç del fred i els seus dipòsits, al voltant dels Ports. Jorge Cruz Orozco.

Jorge Cruz Orozco

Doctor en Geografia

Conservador del Museu Valencià d’Etnologia

Jorge Cruz Orozco (València, 1958) comença les seues recerques sobre el comerç del fred a meitat dels anys vuitanta del segle passat amb la seua tesi de llicenciatura titulada El comercio de la nieve en Castellón y Valencia (1985). En col.laboració amb Josep Mª Segura i Mart i del Museu Arqueològic Camil Visedo d’Alcoi) prepara entre 1990 i 1994 l’inventari de dipòsits de neu del País València per la Conselleria de Cultura, publicat com a llibre el 1996. Els seus treballs van ser guardonats amb el I Premi Maximiliano Thous de conservació i defensa del Patrimoni Etnogràfic Valencià el 1997.

Ha participat en diferents reunions científiques sobre el tema i va organitzar el II Congrés Internacional al voltant de la utilització artesanal del gel i de la neu naturals, celebrat el 2001 al Museu de Prehistòria i de les Cultures de Valencià. Al congrés es va presentar l’exposició El comerç del fred, comisariada per Jorge Cruz Orozco i Josep Mª Segura, que ha estat exposada a diferents pobles valencians i a França. Va coordinar els treballs de creació del centre d’interpretació de la nevera dels Regatxols (Ares del Maestrat), inaugurat el 2006.

Actualment treballa al Museu Valencià d’Etnologia i continua la recerca i les activitats de difusió de l’antic comerç del fred natural.

RESUM

El patrimoni material vinculat al comerç del fred (neveres, pous de gel i de neu, ventisquers, etc.) ha passat en uns pocs anys de l’abandó i de l’oblit a l’estudi, revalorització i inclusió en ofertes de turisme cultural. La comunicació reflexiona sobre la interpretació de l’antic comerç del fred natural a la societat actual, amb una referència particular a la xarxa de dipòsits als Ports de Beseit i zones properes.

Beure fred, calmar dolors, refredar fruita, conservar aliments, prevenir i curar malalties… necessitats de hui i de sempre, que hem tractat de resoldre amb la replega, emmagatzematge i comerç del fred. Primerament del fred natural, obtingut de la neu o del gel. A partir del últim terç del segle XIX amb el gel fabricat de manera industrial.

El comerç del fred permet un grapat de reflexions sobre les societats tradicionals al món mediterrani, com ara l’aprofitament dels recursos naturals a àrees de muntanya i la seua desaparició davant d’avanços tècnics; l’articulació entre terres litorals i d’interior; la difusió i legitimació del gust de beure fred; o les tecnologies de replega, conservació i transport de la neu i gel naturals. Permet també reflexions a propòsit del present i del futur: què fer amb el patrimoni dels dipòsits de fred o prendre consciència dels canvis climàtics històrics i els actuals.

De tot això es parlarà a la xerrada. També es presentarà una aproximació a la xarxa de dipòsits de fred (neveres, pous de neu, ventisquers, etc.) dels Ports de Beseit i zones properes per tal de motivar el debat sobre la seua conservació i posada en valor.

PAUSA CAFÈ

COMUNICACIONS

L’estudi dels pous de gel i els pous de neu a la Ribera d’Ebre es troba actualment en els seus inicis. L’existència dels treus pous que es tracten en aquest treball donen constància de què aquesta activitat fou una realitat a la nostra comarca, tot i que ara per ara se’n sap poca cosa.

L’estudi dels pous de gel i els pous de neu a la Ribera d’Ebre fa poc temps que s’ha iniciat, la qual cosa fa que de les característiques d’aquesta activitat en aquest territori ara per ara se’n sàpiga molt poca cosa. De moment, els que es tracten en aquest treball es coneixen bé perquè s’ha pogut conservar la construcció en sí (Ascó i Riba-roja d’Ebre), o bé perquè que se n’ha trobat constància documental (Flix) i fins i tot a la memòria oral (Flix i Riba-roja).

Amb tot, les dades que es poden aportar són mínimes, a falta de què es pugui localitzar més documentació o altres tipus de testimonis materials que ens puguin indicar com es desenvolupava aquesta activitat a les poblacions riberenques. S’ha convingut que tots tres pous podrien haver estat construïts al segle XVII, malgrat que sols en el de Flix s’ha pogut constatar documentalment que això segurament va ser així.

Del pou de la neu d’Ascó se sap que va pertànyer a la família benestant dels Salvador (Cal Cavaller), però no saben en canvi qui van ser els propietaris dels altres dos. Un altre tret que distingeix al d’Ascó és que es troba actualment en el nucli urbà de la població. El de Flix, si fem cas a les dades, estaria ubicat a les afores, a prop del nucli habitat. Mentre que el de Riba-roja es troba en un lloc apartat. Un tret comú de tots tres és que estan ubicats en indrets a prop del riu Ebre, cosa que podria facilitar la seua vinculació amb l’antic transport fluvial.

2. Els forns de vidre del Toscar (Alfara de Carles). Josep Sabaté.

Josep Sabaté Balsells

Enginyer forestal

RESUM

L’objectiu de la comunicació és exposar les diferents aportacions científico-tècniques fetes per historiadors de les Terres de l'Ebre, gestors forestals del massís dels Ports, així com altres investigadors en l’àmbit del patrimoni industrial i de la fabricació de vidre, en general, en relació a l’existència i història de la fàbrica de vidre del Toscar. Aquestes aportacions poc a poc han anat revelant la importància que aquesta petita industria va tenir en la posterior revolució vidriera del país.

L’activitat industrial a Alfara de Carles es remunta a finals del segle XVIII i segle XIX. Es localitzava principalment al Toscar i els Ullals, ja que eren zones on l’aigua era abundant i aquesta s’utilitzava com a font d’energia. La memòria oral recorda la presència de molins fariners, fàbriques de paper i teixits, centrals elèctriques i també d'una petita fàbrica de vidre que va existir durant el segle XVIII.

El coneixement històrico-cultural sobre l’existència d’aquesta fàbrica de vidre és, en general, escàs. No obstant, algunes aportacions puntuals d’historiadors de les Terres de l'Ebre, gestors forestals del massís dels Ports, així com altres investigadors en l’àmbit del patrimoni industrial i de la fabricació de vidre en general, han permès que avui dia la presència d’aquesta activitat industrial del vidre a Alfara de Carles sigui més que un simple record en la memòria col.lectiva de la població local.

3. Cinc fonts i un poble. Història d’una relació. (Mas de Barberans). Santi Prades, Marcos Subirats i Joan M. Ventura.

Santi Prades Sabaté

President de la Comunitat d’Usuaris d’Aigua del Mas de Barberans

Marcos Subirats Armengol

Secretari de la Comunitat d’Usuaris d’Aigua de Mas de Barberans

Joan Maria Ventura

Centre d’Estudis Lo LLiscó de Mas de Barberans.

Des del 1876 cinc fonts han estat els pilans del subministrament d’aigua de boca al municipi de Mas de Barberans: Font del Boix, Font del Bosc, Font Cendrosa, Font d’Onofre i Font d’Aliau, totes elles situades al Barranc de la Vall.

La història comença al 1873 , any en què 42 socis es constitueixen com a societat. En el document fundacional el senyor José Subirats Royo cedeix l’aprofitament de la Font del Boix a la societat acabada de constituir. L’objectiu principal és portar l’aigua fins als domicilis dels socis. Els socis per la seua banda es comprometen a donar aigua a les fonts públiques de l’era la Vila i de la plaça Major. L’aigua sobrant es vendrà a la resta d’habitants del municipi que no han estat socis fundacionals. Més tard també s’establirà un sistema per poder comprar aigua per regar. Des d’aleshores fins a dia d’avui la relació no ha estat exempta d’entrebancs. El primer purament estructural i espectacular: van construir un pont que es va ensorrar abans d’aconseguir portar l’aigua al municipi .

Malgrat les dificultats econòmiques, la constància dels masovers va fer que en fessin un de nou en molt poc temps. Finalment l’aigua va arribar al municipi el 1883.Fins a les dates actuals la conducció d’aigua s’ha portat a terme en diferents fases, a poc a poc, ja que els recursos de l’ entitat eren i són prou limitats. Si ens passegem a través de la conducció de la Font del Bosc fins al municipi,

podrem observar restes de les conduccions inutilitzades i de l’actual canalització.

Explicar tot aquest recorregut tant quant a infraestructures com documental serà l’objecte de la comunicació. Hem complementat la informació dels documents i de les restes de canalitzacions i d’altres construccions amb la informació oral. Tothom entén que l’aigua és un recurs valuós, per tant és un tema que se n’ha parlat de generació en generació. Això ha fet, que encara hàgim tingut informats nascudes al primer terç del segle XX que ens han transmès la informació que els seus pares i mares els van contar.

Acompanyarem la comunicació amb l’audiovisual del Joan Maria Ventura, podrem gaudir de fotografies al voltant de tres eixos que ell anomena de la següent manera: Temps de sequera, Temps de tempesta i Infraestructures en el temps. Totes les fotografies han estat realitzades en un radi de 10 quilòmetres al voltant del municipi de Mas de Barberans.

RESUM

Els elements que avui resten com a exemple del patrimoni hidràulic dels pobles estructurats al voltant del Sénia i dels que formen part de la Tinença de Benifassà dibuixen una categoria ben definida i transcendent. Per això cal tractar-los de manera unificada dins del conjunt de l’arquitectura popular. Fer-ne difusió i protegir-lo és un deure que administracions i particulars no poden eludir.

El coneixement d’aquest patrimoni i la seva catalogació i classificació és imprescindible per tal de poder-lo conservar, fer-ne difusió i propiciar que la ciutadania i les institucions el valoren.

Fonts, cisternes, ponts, molins, sèquies, basses o safareigs, entre d’altres. Són tipologies presents arreu del territori que en alguns casos han perdut el seu sentit original, i a les quals cal ajudar a recuperar el sentit d’existir.

Al llarg de la nostra exposició us farem cinc cèntims en primer lloc de perquè té sentit parlar d’arquitectures de l’aigua. Després farem un breu recorregut històric per tal de contextualitzar els diferents elements, així com els factors de construcció i de reconstrucció. Ho acompanyarem d’alguns exemples representatius que demostren que disposem d’un ric conjunt patrimonial que podem utilitzar com a recurs cultural, educatiu, turístic i identitari.

RESUM

Els rentadors públics de la Terra Alta constitueixen un valor afegit a aquesta terra. A més de remarcar la importància de la producció agrícola transformada en oli o en vi, s’ha tendit a recordar la zona per un esdeveniment tràgic: la Guerra Civil. La comarca té més punts forts, els pobles, els seus carrers, seves places i la seva gent. També sobresurten algunes construccions com les cooperatives agrícoles del Pinell i Gandesa i la gastronomia. S’ha de valorar la conservació dels rentadors públics: en aquesta comarca se’n conserven uns exemples molt interessants.

Avui en dia ja no s’utilitzen els rentadors, tant és així que moltes d’aquestes construccions populars s’han perdut. Si ens centrem en la Terra Alta percebrem que se’n conserven a gairebé totes les seves poblacions excepte a Gandesa, Bot i la Pobla de Massaluca. Els rentadors eren uns indrets vius i sorollosos, plens de xivarri, on bona part de la població hi confluïa dia si i dia també. Era un punt de trobada, un lloc de reunió com ho era el forn, el mercat o l’església i que alhora servia per fomentar la cohesió social: saludar altres vilatans, xerrar i explicar-se les penes i les alegries.

Recorrent la comarca de la Terra Alta topem amb aquestes construccions tradicionals, de vegades úniques: són interessantíssims els conjunts de la Fatarella, Vilalba dels Arcs, Batea i Corbera d’Ebre. La font Vella de Gandesa, segons les imatges i les restes que romanen in situ, prenia el mateix model que aquests exemples tan singulars. Més modestos constitueixen els rentadors que es conserven a Arnes, Caseres, Horta de Sant Joan, el Pinell de Brai i Prat de Comte. Les fonts, safarejos i abeuradors s’emmarquen dins del que es coneix amb el nom d’arquitectura popular, unes edificacions que es realitzen amb l’esforç de la comunitat. L'arquitectura popular cerca la millor solució a l’hora de crear un espai unint els materials, la funció i les tècniques constructives pròpies de la zona en què es realitzen amb la participació dels futurs usuaris de la construcció. Aquests equipaments s’especialitzen en l’aprofitament de les aigües, en particular les aigües del subsòl.

La xarxa hidrogràfica a la comarca consta dels rius Canaleta i Sec –aquest darrer de curs intermitent- que desguassen a l’Ebre i el riu Algars, afluent del riu Matarranya –a la vegada afluent dret de l’Ebre- que passa per Arnes i per Caseres. Són també importants les barrancades i les fonts. La distribució de la xarxa d’aigües ha fet que en algunes poblacions l’aigua no hagi estat abundant i en ocasions s’hagi convertit en una preocupació. La poca aigua que posseeix la comarca es troba repartida de manera desigual, per tant era molt important l’aprofitament de l’aigua de la pluja o del subsòl. Algunes cases gaudien d’una cisterna o, més poques, d’un pou. Aquestes cases benestants disposaven de safarejos propis però igualment no podien malbaratar l’aigua.

De tot el que diem podem deduir que no existia l’aigua corrent, tot un avenç tecnològic, que gràcies a les canalitzacions oportunes ens ofereixen aigua còmodament. Sigui com sigui l’aigua sempre s’havia de traginar; de la font a casa o bé des de la cisterna o del pou. És per aquest motiu que aleshores l’aigua es consumia amb cura, s’estalviava i s’aprofitava i, si calia o es podia, es reutilitzava.

La situació i el material d’aquests equipaments destinats a gestionar l’aigua són aspectes que uneixen els conjunts. Gairebé totes les fonts, entenem amb safarejos i abeuradors o sense, se situen en la part baixa de la població i sovint als afores, allà on es forma una petita vallada on hi conflueix l’aigua. El material emprat per confeccionar les fonts acostuma a ser la pedra ben escairada amb carreus regulars d’una grandària considerable. Són edificacions sòlides i austeres fetes per a durar.

Els rentadors públics de la Terra Alta constitueixen un patrimoni etnogràfic que cal conservar.

Fotografies de la font de rentar de Vilalba dels Arcs. (Loreto Meix)

VISITA AL POUET DE LA NEU

Pere Rams Folch

Associació cultural La Castellania

Llicenciat en Història, especialitat Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia per la Universitat Rovira i Virgili. Promoció 1993-1997.

Josep Maria Pérez Suñé

Associació cultural La Castellania

Llicenciat en Geografia i Història, especialitat Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia per la Universitat de Barcelona. Promoció 1987-1992.

Arqueòlegs encarregats de l’adequació museogràfica del Povet de la Neu. De l’1 al 30 de novembre de 2005.

Investigadors del projecte d’estudi dels antics molins d’oli a la Terra Alta, han treballat en l’excavació de diversos molins d’oli (Batea, Flix, Vilalba dels Arcs, El Perelló) i molins fariners (Vilalba dels Arcs i Miravet).

RESUM

El Pou de Neu d’Arnes és un dels pocs exemples d’aquest tipus de construcció en les nostres comarques, amb un estat de conservació excepcional i museïtzat per a la seva visita.

La recuperació del pou de gel d'Arnes s'inicià amb l'excavació arqueològica del sediment de terra i pedres que omplien l'interior del pou, fins el nivell del llindar de la porta oberta un cop amortitzat, posant al descobert el sòl original i la boca de desguàs. Es va procedir a restituir la llum total de l'obertura quadrangular del costat nord i de l'accés zenital meridional.

L'adequació per a la visita del pou de neu ha consistit en restituir la porta —element preexistent però no original— i col.locar una escala de ferro adossada a la paret interior, a la dreta de la porta. A l'exterior s’ha disposat una rampa de suau pendent, delimitada lateralment per dos reforços longitudinals de fusta, per fixar el talús que envolta la construcció i comunicar-lo amb el camí que condueix de la carretera a la població.

La protecció ha consistit en rehabilitar les parts més febles, tancar l'edifici i col.locar enreixats a les obertures, que proporcionen llum però eviten l'entrada d'animals. També s’ha millorat l'estètica paisatgística de l'entorn procedint a la neteja de la vegetació incontrolada i la retirada de runes i terres. Finalment, s’han disposat diversos plafons amb informació sobre el procés de producció de gel, l’edifici, etc.

AUDIOVIDUAL

(Acompanya la 4a comunicació: Cinc fonts i un poble. Història d’una relació)

Joan Maria Ventura Cardona. Centre d’Estudis Lo Lliscó

EXPOSICIÓ: Els oficis del bosc. Personatges dels Ports

Pepa Nogués Furió. Aula d'Artesanies, Tradicions i Ecologia

Els Ports tenen una llarga i rica història humana que ha contribuït força a modelar el seu paisatge. Aquesta natura que se’ns presenta verge i salvatge ha estat, i està, en constant evolució i el paisatge que avui ens ofereix és fruit de la combinació de diversos factors: el camí que la natura segueix inexorablement (incloses les pertorbacions d’origen natural) i de les pertorbacions humanes.

És sobre aquest darrer factor que volem aprofundir en aquesta exposició itinerant: Els usos que els hòmens i les dones han fet dels Ports a partir del fil conductor dels oficis tradicionals a la muntanya explicats pels seus protagonistes. Dels aprofitaments del bosc, molts eren destinats a l’autoconsum, ja que en la societat tradicional l’autoabastiment era un dels pilars fonamentals de l’economia. Però, també hi havia els qui s’hi apropaven per a desenvolupar un ofici específic en explotacions menudes o en grans i, fins i tot, ordenades per ajuntaments o grans institucions al llarg de la història.

Consta de 12 panells, 2 dels quals són d’introducció i els 10 restants representen cadascun un ofici explicat des de la història de vida d'un personatge dels Ports que el va exercir. Cada panell s’encapçala amb una frase de l’artesà que intenta transportar el visitant al seu món. Tot seguit adjuntem les cites escollides amb la llista dels oficis i artesans:

FITXA TÈCNICA

Característiques tècniques: 12 panells enrotllables i autosubjectables de 2,10 x 1 m que es poden complementar amb un expositor d’objectes per a cada ofici.

Realització: Aula d’Artesanies, Tradicions i Ecologia (artesanieste@gmail.com)

Guió, documentació i textos: Guies del Port SL, Pepa Nogués

Fotografies: Pepa Nogués, ViA, Núria Angosto, Kildo Carreté, Gemma Aldea, Parc Natural dels Ports

Disseny i maquetació: Estudio Era digital

Organitza: Aula d’Artesanies, Tradicions i Ecologia

Col.labora:Associació Cultural d’Arnes “La Bresca”

Amb el suport del: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural i el Parc Natural dels Ports

DINAR

ACTIVITATS LÚDIQUES COMPLEMENTÀRIES. Diumenge 12 d'octubre

Visita a l'Ermita de Santa Madrona

Recorregut històric per Arnes

Visita al museu de la mel. Confecció de l'espelma de la sort a Casa Teresa Pallarés