Presentació

A les Terres de l’Ebre, la construcció naval de tota mena d’embarcacions, la navegació fluvial per l’Ebre, la navegació a la Mar de l’Ebre i més enllà, i la pesca fluvial i marítima, són elements històrics i culturals, materials i immaterials, d’arrels històriques antiquíssimes, que encara avui formen part del present històric i etnogràfic de la seva població.

Tot i que han desaparegut ja alguns dels seus trets més divulgats i reconeguts arreu, aspectes com ara la navegació per l’Ebre amb rais, muletes i llaguts, que van caracteritzar la vida al riu en èpoques passades, o la pesca tradicional al bolig o el rossegall i a l’almadrava, continuen personalitzant el territori, i sent encara elements destacats de la seva identitat popular.

Aquesta XVIII edició de la Jornada d’Etnologia de les Terres de l’Ebre està dedicada al món mariner, en un sentit ampli. Té per objectiu difondre els coneixements tècnics, les pràctiques professionals i les formes de vida, tant tradicionals com actuals, que més estretament es relacionen amb la construcció de bastiments, la navegació i la pesca, tant marítimes com fluvials, en aquest àmbit territorial.

M. Carme Queralt
Museu de les Terres de l’Ebre

CONFERÈNCIA MARC
El cabotatge com a dimensió social i antropològica: el cas de Sant Carles de la Ràpita
Dr. ENRIC GARCIA DOMINGO

(Museu Marítim de Barcelona/Universitat de Barcelona, Grup TIG)

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, cabotatge és la navegació feta de port a port seguint la costa. Ampliant una mica, podríem dir que implica recorreguts curts, entre ports o platges relativament propers. I encara més, podríem afegir que el cabotatge engloba moltes activitats que inclouen el transport de mercaderies, de persones, de notícies i, en general, la comunicació fluida entre punts de la costa (ports i platges) que formen part d’un espai abastable i relativament homogeni.

El cabotatge, entès en aquest sentit ampli, articula els territoris costaners i el seu rerepaís, teixint xarxes invisibles. Però darrere dels mercats regionals i dels centres d’intercanvi, també es creen xarxes de relacions i formes de vida.

Aquesta presentació neix d’una idea per a una futura recerca. Tot i que el meu punt de vista parteix de la Història Social, hi ha una invitació clara a navegar per la dimensió etnològica. És a dir, deixant de banda l’aproximació econòmica tradicional, proposo una mirada social (i antropològica) sobre una activitat que es dona a la mar però que té un impacte total sobre terra ferma. Prenent Sant Carles de la Ràpita com a exemple inicial, podem intuir les grans possibilitats d’aquest camp d’estudi. Ports com ara Vinaròs, Benicarló, Castelló, Palamós, Sant Feliu, Ciutat de Palma o Torrevella, per citar-ne només alguns, poden ser analitzats des d’aquesta perspectiva. I també el paper de Barcelona com a node en una xarxa d’intercanvi molt complexa hauria de ser repensat.

L’estudi del cabotatge convida a reflexionar sobre la idea de comunitat marítima, les formes de vida i de relacions socials, la poliactivitat, les xarxes familiars i de solidaritat, les migracions, etc. A més a més, ens porta a mirar d’un altra forma un element de la cultura material i immaterial com són les embarcacions. El llagut és la unitat bàsica de treball, tot i que no és l’única. La navegació, i la construcció naval alimentada per la necessitat de mantenir l’activitat comercial, són fets a estudiar i documentar. A més a més, es pot aprofundir en l‘estudi de la flota en aspectes com ara la seva composició o la propietat de les embarcacions.

Aquesta ponència és, sobretot, una invitació a mirar d’una forma diferent les poblacions de la Mar de l’Ebre en la seva relació amb un àmbit regional més ampli, i a analitzar el cabotatge com a mirall de formes de vida absolutament desaparegudes.

Enric Garcia Domingo és director general del Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona (MMB), des del mes de maig d’aquest 2021. Es va incorporar com a tècnic al Museu Marítim de Barcelona el 1998 i abans del seu recent nomenament ha estat Cap del Centre de Documentació Marítima i posteriorment Cap de l'Àrea de Col·leccions i Recerca del Museu.
Entre els seus objectius es troba “reivindicar el paper del mar en les nostres vides, no només des del passat sinó també en el present i en el futur”, i que el Museu Marítim de Barcelona pugui “aportar les claus per comprendre la realitat de l'ésser humà des del mar”.
Des de principis dels anys noranta s'ha dedicat a l'estudi de la història marítima aprofundint sobretot en el món del treball i les professions de la marina mercant. Té la titulació de tècnic de Recuperació del Patrimoni Marítim i Programes Educatius, i el 2013 es va doctorar en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, amb la tesi El trabajo en la marina mercante española en la transición de la vela al vapor (1834-1914).
Especialista en temes d’Història Marítima, ha publicat diversos llibres sobre història marítima. Entre els seus treballs es troben Viure o morir al mar. El salvament marítim al Maresme (1998), El hombre y el mar. A través de los tiempos (2004), La marina mercante española y la Primera Guerra Mundial (2005), 80 anys de construcció naval a Tarragona, 1918-1998. Astilleros de Tarragona S.A. (2007), El pailebot Santa Eulàlia (2009) o El món del treball en la marina mercant espanyola, 1834-1914 (2017). Juntament amb Antoni Sella Montserrat és autor del llibre Creences de la mar (2003).
També ha participat en diverses obres col·lectives, ha escrit nombrosos articles científics en revistes especialitzades sobre el món mariner i el patrimoni marítim, i ha participat i realitzat comunicacions en trobades tant nacionals com internacionals.

COMUNICACIÓ 1
L’ofici de mestre d’aixa a Sant Carles de la Ràpita
ANTONI CARTES REVERTÉ

(Observatori del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre)

L’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre (IPCITE) és un projecte d’identificació, recerca, difusió i promoció dels elements del patrimoni cultural immaterial que es manifestes a les Terres de l’Ebre. Actualment aplega més d’un centenar de fitxes classificades en 7 categories. L’any 2020, per encàrrec del Museu de les Terres de l’Ebre, es va elaborar la fitxa sobre l’ofici de mestre d’aixa al municipi de Sant Carles de la Ràpita, el qual és present en aquesta població des del segle XIX i ha romàs fins a l’actualitat amb dues drassanes de llarga trajectòria. Es tracta de Astilleros Nicolau, que compta amb més de 100 anys d’història i Nasai Marine, continuadora de les històriques Drassanes Carcellé, fundades cap allà al 1830.

Les actuals drassanes poc tenen a veure amb la construcció tradicional, havent hagut d’adaptar-se a nous materials, noves tècniques i a una major inversió en tecnologia i capital humà per a ser competitives en un entorn global. Més enllà de la construcció d’embarcacions de pesca, la especialització en el disseny i construcció d’embarcacions especialitzades han estat aspectes clau en la pervivència i continuïtat d’aquestes drassanes.

Toni Cartes Reverté naix a Sant Carles de la Ràpita el 1985. Està llicenciat en Història i és màster en Arqueologia Clàssica i en Gestió del Patrimoni Cultural. Entre els anys 2006 i 2017 va participar en projectes museològics i museogràfics desenvolupats pel Consorci del Museu de les Terres de l’Ebre, com el Museu de la Mar de l’Ebre, del que en fou coordinador entre els anys 2014 i 2017; o coordinador del Servei d’Atenció als Museus del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre entre el 2012 i el 2017.
És autor de capítols de les publicacions El canal que porta la vida. 150 anys del Canal de la Dreta de l’Ebre (2007), Entre Tàrraco i l’Ebre. L’Ametlla de Mar a l’Antiguitat (2014) i De quan es pagava un paó a l’any (2019), recerca que fou guanyadora del Primer premi de recerca Jordi Fontanet de l’Ajuntament d’Amposta. Ha publicat diversos articles sobre el món romà de les Terres de l’Ebre en diverses revistes especialitzades.
Des del 2017 treballa a l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, on coordina el festival de recreació històrica Orígens.

COMUNICACIÓ 4
Viure a l’Almadrava. Apunts per a una història contemporània de l’Almadrava Cap de Terme
MARC SOLER PIQUER

Periodista i escriptor

La història contemporània de l'almadrava Cap de Terme, situada al terme municipal de Vandellòs-L’Hospitalet de l’Infant està per completar. És a dir, ens falta explicar en tota la seva complexitat la història que abasta de finals del segle XVIII fins a mitjans del segle XX. El que en sabem d'aquest període es fragmentari i dispers. No va gaire més enllà d'un bon grapat de fotografies, el testimoni oral dels qui van ser els últims pobladors de la platja o dels seus descendents, els pescadors de l’Hospitalet de l’Infant i l’Ametlla de Mar que treien les tonyines a força de braços. I, sobretot, disposem d'un parell de documents censals localitzats a l'Arxiu Municipal de Vandellòs-L’Hospitalet de l’Infant que donen una idea prou exacta de quina va ser la població que es va dedicar a la pesca de la tonyina en aquest període final de la història de l'almadrava, així com la seva procedència. I, és clar, tampoc cal oblidar les informacions que es puguin localitzar a les hemeroteques.

Marc Soler Piquer és periodista freelencer i escriptor. És autor de dos llibres: Els fars de Catalunya, publicat per La Magrana el 2007, escrit a partir de les memòries dels projectes dels enginyers i dels llibres d’ordres i de servei dels faroners, que retrata també l’evolució paisatgística i humana de la costa catalana, en l’època que va des de finals del segle XIX fins a les primeres onades massives de turistes dels anys 1950 i 1960; i L'estiueig. Com fèiem les vacances entre 1929 i 1935, editat per Quaderns Crema el 2011.
En relació a la pesca de la tonyina en almadrava, el 2011 va publicar a La Vanguardia un extens article de tres pàgines titulat “Viure a L’Almadrava. La solidaritat entre famílies va expressar millor que cap altra cosa l’esperit almadraver”, realitzat a partir de la memòria oral de diversos pescadors de tonyines de l’Ametlla de Mar i l’Hospitalet de l’Infant de l’almadrava Cap de Terme, els anys 1930, 1940 i 1950, una època en la qual les tonyines es treien del mar a força de braços, i els pescadors i els pagesos s’intercanviaven els seus respectius productes.

COMUNICACIÓ 5
Com es pescava a Nonasp al Matarranya i l’Algars
Josep Maria Ràfales Vidal i Mario Rius Roc

Associació Amics de Nonasp

Els rius Matarranya i l’Algars es fonen al terme municipal de Nonasp, a la franja de ponent. Des de sempre, els nonaspins s’han proveït de peix de les seues aigües, que era bo per a menjar i l’única manera d’abastir-se de peix fresc, ja que l’únic peix de mar que arribava al poble era salat: abadejo, ganyims, etc.

La informació que exposarem prové d’entrevistes fetes a gent gran del poble i dels elements relacionats amb la pesca exposats al Museu Etnològic de Nonasp. Antigament, en la major part de cases hi havia reixagues, cremallers o estremalls, estris necessaris per a poder pescar als rius, que fabricaven ferrers del poble com l’oncle Quico, Lluís Salvador, José Giner, Santiago Jala, etc.

Explicarem les espècies de peixos que es capturaven al riu Algars i al Matarranya, les tècniques, aparells i estris que s’utilitzaven per a la pesca i les maneres de cuinar-los. Els Amics de Nonasp, com a associació cultural, arrepleguem la memòria oral de la pesca a la població perquè no es perdi.

Foto capçalera: Sisco Vidal